Gustave Flaubert. Bouvard i Pécuchet, o la culminació de l’enciclopedisme amb Jordi Llovet

Flaubert va morir l’any 1880 deixant quasi acabada la darrera de les seves novel·les, Bouvard i Pécuchet, un llibre en què havia estat pensant tota la vida mentre escrivia les altres escasses novel·les que va escriure.

En aquesta, tema de la nostra conferència, Flaubert pretenia dues coses: criticar la manca de mètode en les feines artesanals industrials i de tota mena (un homenatge a Descartes, en el fons) i criticar fins a extrems que mouen a la rialla l’estupidesa de la humanitat i, en especial, de l’emergent classe burgesa del Segon Imperi, sota Napoleó III.

Flaubert havia vist desfilar règims molt diversos a la seva França nadiua, des de la Restauració fins a Napoleó III, tot sota formes monàrquiques i republicanes. Però l’autor, en aquest llibre com en les altres novel·les especialment, tant si és evident com si no ho és, considerava que no es podia confiar ni en la classe burgesa del seu temps, i menys encara en el proletariat (La Comuna de 1871) per bastir un sistema polític eficaç i just. Sempre va considerar, amb una certa nostàlgia d’un Ancien Régime que no va conèixer, que el millor era que els països fossin governats per l’aristocràcia de mèrit, no la de toga i encara menys la de sang.

Aquesta política liderada per “mandarins” era la que més li hauria convingut per dedicar-se a escriure amb la pulcritud amb què va fer-ho, mirant de trobar sempre “le mot juste”, la paraula justa.

Jordi Llovet és crític de literatura, filòsof, assagista i catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha traduït autors com Kafka, Rilke, Hölderlin, Thomas Mann, Byron, Flaubert, Valéry… El 2007 rep el Premi Ciutat de Barcelona per la traducció al català de Les flors del mal de Charles Baudelaire. És membre fundador del Col·legi de Filosofia i en va ser el president entre 1984 i 1989. Des de1987, any de la fundació de l’Institut d’Humanitats, n’és el director de l’Àrea de Literatura i de la Societat d’Estudis Literaris.

El 1978 guanya el VI Premi Anagrama d'Assaig amb Por una estética egoísta. D'entre les seves obres destaquen el recull de conferències El sentit i la forma. Assaig d'estètica (1990) i les obres en col·laboració De l'amor, el desig i altres passions (1980) i Frontera i perill (1987), a més d'una gran quantitat d'articles i pròlegs de crítica literària.