RECITAL

En els darrers any la poesia catalana compta amb un bon nombre de poetes joves, nascuts a les darreries del segle xx, que acumulen molts premis i acaparen festivals, certàmens, recitals... Tots ells tenen un altaveu els dimecres a l’Horiginal de Barcelona, espai de trobada dels amants de la poesia en viu.

En aquest recital ens aproparem a la lírica més contemporània a través d’un diàleg a tres veus: Guim Valls, Raquel Santanera i Maria Sevilla. Provocació, irreverència, potència, distòpia, violència... es donen la mà en la intimat del vers.

Us animem a descobrir algunes de les veus de la darrera generació de poetes, caracteritzada per la polifonia i la (re)interpretació dels grans mestres: Vinyoli, Ferrater, Palau i Fabre, Casasses o Maria Cabrera, amb les formes i els temes del món contemporani.

Maria Sevilla Paris (Badalona, 1990) creix tan de biaix i perifèrica com pot a Bufalà: ben als afores, ben limítrof. Decreix l’adolescència escoltant grunge, punk, thrash-metal, i descobrint l’escalf coent de la literatura. S’hi engresca. Estudia filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Després, comença una tesi doctoral (en curs) sobre La passió segons Renée Vivien, de Maria Mercè Marçal, i és a partir d’aquí —i de Rodoreda, Blai Bonet, els forats de Sade, la droga de Lois Pereiro o l’insomni de Maria Cabrera— que tanta perifèria i tanta desacceleració posthumana li resulten, finalment, discibles. L’any 2015 veu la llum el seu primer poemari, Dents de polpa (AdiA Edicions), guardonat amb el XXX Premi Bernat Vidal i Tomàs, i l’any 2017 guanya el Miquel Àngel Riera de Manacor amb el seu segon poemari, Kalàixnikov (Món de Llibres). La seva poesia, que ha estat traduïda al castellà, a l’anglès, al croat, al turc i al lituà, és dita amb dents i saliva i paladar als recitals en què, regularment, participa per tal de mantenir viu —i a tot volum— el rampell subversiu i radicalment estràbic de la paraula en vers. Des de gener de 2019, és una de les tres programadores de l’Horiginal.

Guim Valls (Barcelona, 1992) comença a escriure fantasies als dotze anys. La passió per la poesia arriba una mica més tard, però ve forta i se l’endú. Ha publicat dos llibres: Quincalla del segle (Roure Edicions, 2015) i La mà dins la roda (Viena Edicions, 2017), amb el qual va guanyar el Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2016. Des de fa uns anys es dedica a recitar pels llocs més diversos, i actualment té projectes oberts amb artistes amics, entre els quals cal destacar el col·lectiu Nicomedes Mendes, grup centrat en la improvisació i la poesia oral.

Raquel Santanera Vila neix el setembre preolímpic de 1991 a Manlleu (Osona). A la plana hi creix. Aquest indret li fa bé però no li desaccentua les obsessions pels ovnis, el Triangle de les Bermudes i els llibres. Aquesta darrera fal·lera la porta anys més tard a Barcelona per estudiar el grau d’estudis literaris. No en té prou i continua amb el màster en construcció i representació d’identitats culturals. Les avantguardes, la teoria feminista o Amélie Nothomb són les principals coordenades que la situen per escriure Teologia poètica d’un sol ús, premi de poesia Martí Dot (2014, Viena Edicions). Amb aquest primer poemari inaugura el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic que continua en el segon poemari, De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, premi de poesia de Pollença (2017), on la maquinària se subordina a uns alquimistes de bata blanca. I on les lectures d’Isaac Asimov, Donna Haraway, Rosi Braidotti o Palau i Fabre ressonen pertot. Actualment, també és coordinadora i programadora a l’Horiginal, mític obrador de recitacions i noves actituds literàries a Barcelona, i del cicle de poesia a la comarca d’Osona, Els Vespres Malgastats.