Ara fa 25 anys que es va acabar la guerra de Bòsnia i Hercegovina. Un conflicte que va enfrontar, entre el 1992 i el 1995, bosnians d’origen serbi, croat i musulmà. Dones, nenes i homes van ser víctimes de violació com a estratègia de neteja ètnica. Les supervivents i els fills i filles nascuts de les violacions, denuncien 25 anys després, el silenci i l’estigma amb el que han hagut de conviure en aquest projecte que consta d’una exposició i un documental.

Entre 25.000 i 50.000 dones van ser víctimes de violació com a arma de guerra durant el conflicte dels Balcans (1991-2001). El Tribunal Penal Internacional per l'ex-Iugoslàvia va considerar per primera vegada les violacions com a crim de guerra i crim contra la humanitat. Vint-i-cinc anys després, ha acabat la guerra per les dones que van patir les agressions sexuals i pels fills nascuts d'aquestes violacions?

Totes les dones que protagonitzen aquest projecte han estat supervivents de la guerra i víctimes de la pau, perquè encara avui pateixen l’oblit institucional i l’estigma social, a més de les conseqüències físiques i psicològiques. Però no tot és foscor. N’hi ha que han deixat de tenir por i segueixen portant els criminals de guerra davant la justícia. I els fills i filles nascuts fruit de les violacions, que ara tenen 25 anys, ja no són la llavor de l’odi que pretenien plantar els agressors, sinó una mostra de com l’amor i la capacitat de superació poden vèncer la barbàrie.

L’exposició fotogràfica parteix de les dues realitats generacionals: la de les dones víctimes directes de tortures i violacions, en molts casos després de veure com assassinaven els homes de la seva família; i la dels fills i filles nascuts d’aquests embarassos forçats, bona part dels quals van ser abandonats o donats en adopció. Els anomenats “nens invisibles” són avui homes i dones joves, amb ganes de mirar al futur i de fer saber a les seves mares biològiques que les estimen per sobre de qualsevol circumstància.