Amb motiu del Dia Internacional de l'Art, el Centre d'Art i Cultura ARBAR, presenten dues videoprojeccions sota el títol «Naturalesa no és paisatge - Escenes erràtiques»: «Venen de lluny», d'Anna Dot i «Saltar per la cinglera per salvar la integritat», de Mariona Moncunill.

«Naturalesa no és paisatge» se centra en el concepte de paisatge des d'un punt de vista fisiognòmic, és a dir, el que coneixen les artistes —fruit de l'observació— o el que reconeixen —fruit d'un conjunt de concepcions, impressions sensorials i percepcions presents a l'hora d'interpretar l’entorn— durant el procés de recerca.

Anna Dot, amb la peça de videoart «Venen de lluny» condueix el visitant a fer la ruta visual i metafòrica pel camí que va de Palau-Saverdera a la Vall de Santa Creu i, a partir del relat estableix una connexió poètica de les rutes migratòries entre el cel i la terra, els ocells i els humans. En la filmació, Dot no segueix un rigor situacional, sinó que altera la posició dels plans, seguint el ritme de les imatges definit per la carència del relat. Així, la paraula esdevé un signe d’un desig inconscient d’omplir una absència, absència que va prenent més força a mesura que interaccionen les imatges de jaciments prehistòrics, capelles, masos o paratges amb les paraules, quan va mencionant camins, senders i dreceres, especificant evidències per evocar la fragmentació del traçat que es perd en els marges i/o confins del temps.

La peça de vídeoart de Mariona Moncunill «Saltar per la cinglera per salvar la integritat» estableix un diàleg aleatori que es mou entre el relat d'antropologia filosòfica i el coneixement epistemològic, per fer visibles els vincles entre l'art i la cultura científica. D'una banda, transcriu les paraules del relat amb un llenguatge visual quan la càmera enfoca des d’un pla zenital com la seva mà va delimitant el perímetre del poble i dibuixa un mapa de direccions, indicadors conceptuals de llocs coneguts. I, de l'altra, recull una reflexió sobre les dimensions simbòliques de la gegantització i la miniaturització de la naturalesa. Així, anècdotes, llegendes i fites històriques i científiques s’entrellacen per construir un relat sobre la relació humana (de mida) amb el territori, com instruments que permeten dominar la naturalesa.

En conseqüència, les artistes, a través de la visió i l'oralitat, és a dir, dels sentits de la vista i l'oïda, guien el procés d'identificació o construcció de la realitat més enllà del percebut, ja que les paraules i imatges —que es troben presents en la memòria col·lectiva— possibiliten la codificació d'un nou coneixement.

Comissariat: Marta Pol Rigau

Producció: ARBAR, Centre d'Art i Cultura

1er premi d’art visuals, Els Temps de les Arts 2020