«Una ferida pot arribar a tancar-se, a guarir-se, però mai se n’anirà del tot. Deixarà un record impossible d’esborrar. De la mateixa manera que, a la pell, les ferides es converteixen en cicatrius i deixen la seva marca per sempre, passa el mateix amb les ferides que són internes: queden tatuades a l’ànima». Amb profunditat, honestedat i audàcia, Nuria Casas aprèn a mirar-se el seu cos, els seus amics, la seva família, la seva relació amb Déu i la seva vida des d’una nova perspectiva arran d’un trastorn de la conducta alimentària. La cicatriu que perdura és un llibre sobre l'anorèxia, sí, però també és un llibre sobre aprendre a sobreposar-se a les ferides i a no mirar-les de reüll. És una invitació a entendre com el dolor, si en sabem llegir la lliçó, també ens fa. El que d’entrada sembla superficial pot fer arrels als anhels més pregons de l’ànima i aquest llibre és un convit a descobrir-los.  «La recerca dels ‘per què’ pot complementar-se amb la recerca de la sortida del laberint. De fet, resulta necessària: conèixer l’origen ens ajuda a arribar a la fi, però és important centrar-se en la fi i no quedar-se estancat a l’origen». 

La cicatriu que perdura brinda un testimoni madur d’esperança i il·lustra autobiogràficament com tot allò que ens passa pot ser per a bé.